Refia’t dels anglesos!. Fes, fes la primera part que ensenyaries a totes les escoles de futbol: control, possessió, que corri la pilota i el contrari, tots ataquem-tots defensem, i com ens prova el groc quan juguem a Londres i patatim patapam terra d’escudella dones que sembla que canta la famfarria de la champions… torba’t, creu-t’ho i si jugues amb els que es van inventar aquest joc aniràs dat, i on se firma l’empat de l’anada del que just abans del canvi d’Ibra per Henry ja era una eliminatòria decidida. I a les escombraries tota la crònica eufòrica, britànicament marcial, de pompa i circumstància, que anava escribint.
Del tot guanyat al tot per guanyar, aquesta és la lliçó: la manca d’intensitat, el creure-s’ho, el fer la pepa, com que el que teníem davant era un equipàs, s’han alimentat de l’oxigen de la nostra eufòria, han trobat el forat –Maxwell i Keyta fosos a la segona part- i ens han fet gol. I en Cesc, cuidant-se a matar ha transformat el penal que ha provocat ell mateix i que Puyol lamentarà la resta dels seus dies, i s’ha esdevingut que el millor equip de la història s’ha passat el darrer quart demanant l’hora i l’afegit pregant pel xiulet.
I ja veurem a la tornada, que lesions i sancions ens faran veure uns equips ben diferents. Llamp de gunners!
i un p.s. per al club de detractors d’Ibra: a partir d’ara, senyores i senyors, em facin el favor de posar-se dempeus, treure’s l’escuradents de la boca i no posar-se les mans a les butxaques per a parlar del noi, que els dos gols són de pitet!
